El somni dels meus pares, com el dels pares de la majoria dels meus amics, era que anés a la universitat per estudiar medicina o dret. Només això podria esdevenir un home de profit i fer carrera a la capital.
Un cop a Barcelona i ja posat a la facultat, me’n vaig adonar que el que tenia a casa no era res d’on calia fugir.
Ans al contrari.
La majoria de companys de classe quedaven entusiasmats cada cop que els portava uns melindros o uns carquinyolis de poble. Mentre jo admirava els senyors mudats que passejaven per Rambla Catalunya ells asseguraven que tenia una gran sort de ser de poble i sobretot, de ser fill d’una empresa familiar tradicional, Malet Torrent.
Així doncs, la meva percepció sobre la catalanitat i la tradició va anar evolucionant fins a adonar-me’n que, el més autèntic i revolucionari que podia fer, era intentar defensar i enfortir el patrimoni que ens havia estat llegat.
